L’UNIVERS I L’ESPERIT
Exposició a Esglèsia de Santa Anna d’Argelaguer.
22 de novembre de 2014
Reflexions basades en el llibre «Les Lleis Espirituals» de Vicent Guillen
Si considerem que la vida de l’ésser humà comença amb el naixement, arribarem a la conclusió inevitable que el món és injust, que si existeix un creador es tracta d’un creador igualment injust. Però si considerem que aquesta vida no és més que un breu episodi de la vida de cada ésser, i que aquest episodi és la justa continuació i conseqüència d’una sèrie d’episodis anteriors, del qual l’argument s’uneix perfectament amb les circumstàncies en les que l’esperit es troba en l’actual vida, començarem a comprendre allò que abans ens sembla incomprensible i per això, injust.
L’esperit és una espurna de l’energia creadora d’aquest univers que, a través de l’ànima, es manifesta en un cos físic per experimentar la matèria.
La finalitat de l’esperit és aprendre, i experimentarà totes les possibilitats, siguin bones o dolentes.
L’esperit és immortal. Pot evolucionar, canviar a millor o estancar-se, però mai es pot destruir.
L’esperit en el seu procés d’evolució ha de desenvolupar, per si mateix, la capacitat d’estimar.
Desenvolupar aquesta capacitat és l’objectiu més important del procés evoluitiu de l’esperit.
Venim en aquest món a evolucionar, a transformar l’egoisme en amor i evolucionar és aprendre a estimar.
El destí de l’esperit és evolucionar i dependrà de la voluntat i l’esforç d’ell mateix per aconseguir-ho.
Sense amor, saviesa i felicitat, no hi ha evolució.
La malaltia és una conseqüència del dolor emocional intern. És un instrument d’ajuda per la progressió de l’ésser humà cap a un major nivell de comprenssió, amor i saviesa.
La repressió dels sentiments és la major causa de malatia, tant de malaltia psicològica, com física.
La malatia és una eina de creixement espiritual. La malaltia física actua d’alarma de la malatia interior que ens motiva a canviar.
S’ha de radicar l’egoisme de l’interior de cada persona i substituir-li per amor i llavors els canvis materials a nivell col·lectiu apareixerant espontàniament, com a conseqüència lògica del canvi interior.
S’avança espiritualment quan l’esperit agafa consciència dels seus errors i els repara.
La missió dels humans a la terra és la d’aprendre a estimar incondicionalment i a desprendre’s de l’egoisme.
Només a través de l’amor incondicional, el nostre esperit assolirà la felicitat, ja que l’amor és la força que harmonitza i dinamitza l’univers espiritual.
A ningú se’l pot obligar a avançar en l’amor, ja que si l’avanç no és elegit per la pròpia voluntat no serveix de res i és, a més, una vulneració de la llei del lliure albir.
El món espiritual és un món real i palpable, que ha existit i existirà sempre i és l’autèntica llar de l’esperit.
La terra està vivint una època de despertar espiritual. Quan tots aquells esperits que vulguin despertar ho hagin fet i es posin mans a l’obra, les coses canviaran ràpidament.
Les civilitzacions més avançades que la nostra, són civilitzacions conscients del procés d’evolució individual i col·lectiu , per tant dirigeixen tots els seus esforços a procurar l’avanç espiritual de cada un dels seus habitants i del conjunt de la humanitat.
A cadescú li correspon descobrir aquesta subtil porta darrera la qual trobarem la nostra autèntica vida, una porta que només la clau del sentiment pot obrir.
Necessitem experimentar l’efecte de les nostres decisions per aprendre, i necessitem tenir llibertat d’acció per decidir si volem agafar un camí o un altre.
La por és el sentiment a través del qual els poderosos de la terra manipulen a la humanitat i la mantenen en un estat d’estancament espiritual, creant una amenaça, un enemic imaginari.
La por és un dels sentiments més perniciosos per l’avanç de l’esperit, perquè impedeix que es manifesti tal i com és i actuï conforme el que sent.
La falta d’evolució imperant ha portat a certes persones a apropiar-se d’unes idees que eren veritables i deformar-les per controlar i manipular els altres.
L’oblit de les vides anteriors està pensat perquè l’esperit experimenti el lliure albir i evolucioni pels seus propis mèrits sense cap tipus de cohesió.
Les circumstàncies a les que ens enfrontem en la vida no són el fruit de la casualitat, sinó conseqüència dels actes realitzats en vides passades, perquè abans de néixer ja coneixíem les proves a les que ens enfrontaríem en la vida.
La mort no existeix i la vida física no és més que un instant el la vida d’un esperit.
La vida física no és més que un instant de la vida real, que mai acaba. La mort del cos no és la fi, sinó una etapa de transició cap a una altra existència menys limitada.
Quan interioritzem que la vida no acaba mai i que la mort del cos físic no és el final, sinó només un estat de transició per passar al pla espiritual, molts dels problemes, traumes i depressions que són conseqüència de la mort d’un ésser estimat, desapareixen.
La diferència que observem entre uns esperits i altres, respecte a la seva capacitat espiritual, és degut a la major o menor edat de l’esperit.
L’esperit, després de desencarnar, se situa en el pla de l’amor espiritual que correspon al seu estat evolutiu.
L’esperit arriba a un punt que ja no necessita encarnar més en el món físic per evolucionar i llavors continua la seva evolució en plans més subtils de l’existència.